Dos poemes

***

***

Dos poemes

Tot el que pots

Pots oblidar l’olor
després de l’amor i del somni
dels seus pits turgents i càlids,
les corbes de la seva figura en la penombra
i els cants matiners dels ocells
perduts a la teva terrassa.

Pots veure el món sencer
com una complexitat d’insignificances
llunyanes i persistents colpejant
el teu estómac i la teva memòria
i lluitar per refer-te
cansat sempre.

Pots renegar dels teus membres àgils i forts
i sotmetre’t a una disciplina
constrenyedora de la teva ànima profunda
no sigui que el desig t’ompli de vent les veles
i no et quedi més remei que sortir a navegar.

Pots tancar-te al teu forat gris
sense grans alegries ni excessives penes,
pretenent un interludi etern de pau
sense guerres.

Pots, fins que moris, malviure
sotmès a la por
d’una veritable
lliurança.

*

Súplica

Has collit algunes flors
però no tornes a casa.
Et distreus pel camí
amb el soroll de l’aigua.
Tremoles.
El fred és intens
però la pluja el calma.
Torna.
L’ànima del foc ja no parla.
Descansaràs i viuràs
prop i lluny de la teva estança.
Digues què vols
però torna a casa.

[de La llengua dels altres, III]

***

Dolores Alcántara Madrid