La llengua des altres [Poemes]
***
Dona amb més de quaranta anys
Dedicat a N.,de quan vam ser amigues
Del mar ençà les roques han tallat
les vores del teu vestit pigat de sorra i de sal,
ben cenyit a la teva figura garbinejant.
Del sol ençà els raigs han esvaït
els pinzells amarats de mel i lluna,
dibuixant el teu pas entre el fullatge.
Atzar i voluntat han abandonat els terrenys
llaurats de veles i també de vents.
La vida,
ja ho has descobert,
per les seves ferides
s’escola.
***
Canço de l’amor que es perd
I
Ves al port i busca què
se t’ha endut aquell alè
nascut amb la tramuntana.
I quan tornis, vine aquí
carregat de romaní
al meu llit,
de matinada.
II
Farem veure
que no és res el que passa
que els matins s’eixamplen
lluny de la vesprada
que les nits comencen
i els dies s’acaben
que la lluna és fosca
i el sol està fred
que tot està dit
que tot està fet
que no saps ni dir-me
què vols ni perquè.
***
Missatge en clau
Si fos qüestió d’això
què no et diria
per obrir les portes
i conrear el jardí,
per tancar els finestrons
i descansar al migdia,
per consagrar plegats
l’irremeiable afany
de no estar sols.
Si fos qüestió d’això
la teva boca a la meva
les paraules
mataria.
***
El vol de la paraula
Suspès en l’aire i de la mà
encara pres d’una volada,
planeja al son del pensament
com una grua despistada
i cau voraç, impertinent,
al solc per fer, a descobrir
en línia, corba o altres ratlles
sobre el paper insonor i cec,
tot emmudit i ple de ràbia ,
fent sorgir el traç sense recança.
Sort tindrà si és que arriba a port,
si entre sonores veles i onades versades
no es perd o no naufraga
absent de rimes capbussades
i a la cerca del ritme sempre atent
tant aviat del ser com
del no ser,
evanescent i immers
en el ver que és
i el que no és.
Fracàs del res i del no res.
Adéu i gràcies.
***
Dolores Alcántara Madrid