La llengua des altres [Poemes]

 

***

 

Dona amb més de quaranta anys

 

Dedicat a N.,de quan vam ser amigues

 

Del mar ençà les roques han tallat

les vores del teu vestit pigat de sorra i de sal,

ben cenyit a la teva figura garbinejant.

 

Del sol ençà els raigs han esvaït

els pinzells amarats de mel i lluna,

dibuixant el teu pas entre el fullatge.

 

Atzar i voluntat han abandonat els terrenys

llaurats de veles i també de vents.

 

La vida,

ja ho has descobert,

per les seves ferides

s’escola.

 

***

 

Canço de l’amor que es perd

 

I

 

Ves al port i busca què

se t’ha endut aquell alè

nascut amb la tramuntana.

 

I quan tornis, vine aquí

carregat de romaní

al meu llit,

de matinada.

 

II

 

Farem veure

que no és res el que passa

que els matins s’eixamplen

lluny de la vesprada

que les nits comencen

i els dies s’acaben

que la lluna és fosca

i el sol està fred

que tot està dit

que tot està fet

que no saps ni dir-me

què vols ni perquè.

 

***

 

Missatge en clau

 

Si fos qüestió d’això

què no et diria

per obrir les portes

i conrear el jardí,

per tancar els finestrons

i descansar al migdia,

per consagrar plegats

l’irremeiable afany

de no estar sols.

 

Si fos qüestió d’això

la teva boca a la meva

les paraules

mataria.

 

***

 

El vol de la paraula

 

Suspès en l’aire i de la mà

encara pres d’una volada,

planeja al son del pensament

com una grua despistada

 

i cau voraç, impertinent,

al solc per fer, a descobrir

en línia, corba o altres ratlles

sobre el paper insonor i cec,

tot emmudit i ple de ràbia ,

fent sorgir el traç sense recança.

 

Sort tindrà si és que arriba a port,

si entre sonores veles i onades versades

no es perd o no naufraga

absent de rimes capbussades

i a la cerca del ritme sempre atent

tant aviat del ser com

del no ser,

evanescent i immers

en el ver que és

i el que no és.

 

Fracàs del res i del no res.

Adéu i gràcies.

 

***

Dolores Alcántara Madrid