La llengua dels altres – II

 

***

 

Compàs d’espera

 

Estàs a l’espera d’una pau

que només et visita de tant en tant.

L’enyores com si l’haguessis conegut

potser una tarda d’estiu

asseguda al terra

al costat de la porta del balcó

mentre els ocells cantaven

i sobre les teves cames

hi havia un llibre obert.

La mare escoltava la ràdio

i fregava a la cuina.

El teu germà jugava

imaginant dolçament el seu món

infantil i sensible.

La llum de la tarda queia

i la calor deixava pas a la fresca

incitant al joc nocturn de carrer.

El pare era fora, sempre fora.

 

Aquella pau que enyores no és

més que el buit de la seva presència.

T’has quedat en els centenars

de mancances viscudes

i el que esperes

no vindrà mai.

Enrere veus el fil de sang

que ha deixat la teva ferida.

Ningú no sap de la teva descoberta

ni què mires

quan mires enrere.

Tots

fins i tot tu

creieu que estàs a l’espera.

 

*

Niu de sang

 

D’aquests fils de sang

t’hauré construït un bressol

recobert de plomes de cignes

guarnit amb violetes eternes

acabades de collir.

 

D’aquestes il·lusions i també d’aquelles penes

t’hauré teixit les veles

taronges com l’alè del sud

removent el teu cor d’aigua

embenat amb plata fresca.

 

T’hauré deixat dormida

sense comiat

havent relliscat entre els meus dits de seda

i t’allunyaràs

portada per la remor del riu

fins arribar al mar.

 

***

Dolores Alcántara Madrid